L’ús de les noves tecnologies, tenint en compte les característiques de l’aprenentatge significatiu exigeix per part de l’alumnat d’una implicació activa i una mentalitat constructiva i intencional que, segons Jonassen (1995), cal facilitar amb experiències properes al món de l’aprenent mitjançant l’observació, el diàleg, l’intercanvi i el treball cooperatiu. Per l’autor les característiques de l’aprenentatge significatiu són les que s’han de tenir en compte en les activitats proposades. I les TIC estan al servei d’aquest propòsit. En aquesta activitat, les TIC s’han utilitzat com un espai de diàleg i de construcció de coneixement de manera activa, significativa i contextualitzada i l’ús de les noves tecnologies ha afavorit el treball col·laboratiu.
En la societat del coneixement és necessari comptar amb les habilitats i estratègies necessàries per saber buscar la informació pertinent. Les eines per aconseguir-ho, com familiaritzar-se amb els cercadors i les diferents fonts d’informació, son destreses que faciliten i acceleren els processos d’aprenentatge.
D’altra banda, l’adult, i més d’una certa edat, mostra inseguretat i desconfiança en el treball amb les TIC i, de vegades, es tradueix en manca d’autonomia o passivitat en les interaccions informàtiques. Així, en la tasca proposada, les mestres havíem de vetllar perquè tots els participants de l’activitat s’involucressin en el procés de recerca mediat per les TIC, ja que, en tractar-se de parelles, era prou comú trobar que hi havia qui només s’encarregava d’omplir la informació i qui només la cercava en els webs (normalment el més hàbil i segur o amb més experiència en noves tecnologies). El problema que he plantejat per al miniprojecte és un problema complex i ha hagut múltiples interaccions que han influït en l’activitat, algunes d’elles ja han aparegut en algun punt del treball. Però n’hi ha una característica de la gent gran que condiciona permanentment les decisions i actituds davant les tasques que és l’experiència de vida. Ja sé que no dic res nou. En la meva opinió, la diferència entre un nen petit i un adult davant d’un ordinador es fa evident quan el primer prem tecles i “cliqueja” sense por, passant d’una pantalla a una altra fins a bloquejar el sistema, mentre el segon es manté en actitud d’espera fins que li diuen què ha de fer. Inclús quan té un paper al davant explicant-li tot el procés, l’adult s’espera o fa comentaris com: “ara que ja tinc el google obert, què he de fer?” o “ja he escrit el nom del poble, ara què?”. En la meva opinió, és una de les situacions més complexes, per constants, que ens trobem amb gent gran a l’aula d’informàtica. Cal molt treball i tenacitat amb aquests alumnes perquè facin, experimentin, provin,... fins que arribin a la conclusió que no passarà res terrible si s’equivoquen. Per a mi, la diferència entre el nen i l’adult és que aquest, al llarg de la vida, s’ha equivocat moltes vegades i sap que pot tenir conseqüències. La dificultat rau en animar-los i incentivar-los perquè investiguin i naveguin en les xarxes digitals per comprovar que les TIC els permeten equivocar-se i refer el camí de manera constant.
El model d’ensenyament basat en problemes potencia l’aprenentatge significatiu on s’integren el constructivisme i el pensament reflexiu. En el constructivisme l’alumnat es compromet en la construcció d’un coneixement significatiu i dins d’un context, amb la mediació de les TIC (Valente, 1999). El pensament reflexiu contribueix en la reflexió en l’acció (mitjançant el diàleg entre el pensament i la realitat) i el de la reflexió sobre l’acció (anàlisi de l’acció sobre l’objecte) (Schön, 1992). En aquesta activitat de recerca, s’ha fomentat el pensament reflexiu en l’acció, confrontant els coneixements previs i les expectatives de l’alumnat amb el que s’han anat trobant realitzant la tasca i amb la reflexió sobre l’acció, a partir de les decisions preses a mesura que s’avançava en el projecte.
Finalment, les característiques i el desenvolupament d’aquest miniprojecte, en la meva opinió, dóna la raó a Freire (1999) qui insisteix que l’acte d’ensenyar amb TIC no ha ser fruit ni de la improvisació ni de l’aventura, sinó, de la reflexió i del coneixement i, de la consciència que poden expandir les capacitats cognitives, crítiques i creatives de l’alumnat.
En la societat del coneixement és necessari comptar amb les habilitats i estratègies necessàries per saber buscar la informació pertinent. Les eines per aconseguir-ho, com familiaritzar-se amb els cercadors i les diferents fonts d’informació, son destreses que faciliten i acceleren els processos d’aprenentatge.
D’altra banda, l’adult, i més d’una certa edat, mostra inseguretat i desconfiança en el treball amb les TIC i, de vegades, es tradueix en manca d’autonomia o passivitat en les interaccions informàtiques. Així, en la tasca proposada, les mestres havíem de vetllar perquè tots els participants de l’activitat s’involucressin en el procés de recerca mediat per les TIC, ja que, en tractar-se de parelles, era prou comú trobar que hi havia qui només s’encarregava d’omplir la informació i qui només la cercava en els webs (normalment el més hàbil i segur o amb més experiència en noves tecnologies). El problema que he plantejat per al miniprojecte és un problema complex i ha hagut múltiples interaccions que han influït en l’activitat, algunes d’elles ja han aparegut en algun punt del treball. Però n’hi ha una característica de la gent gran que condiciona permanentment les decisions i actituds davant les tasques que és l’experiència de vida. Ja sé que no dic res nou. En la meva opinió, la diferència entre un nen petit i un adult davant d’un ordinador es fa evident quan el primer prem tecles i “cliqueja” sense por, passant d’una pantalla a una altra fins a bloquejar el sistema, mentre el segon es manté en actitud d’espera fins que li diuen què ha de fer. Inclús quan té un paper al davant explicant-li tot el procés, l’adult s’espera o fa comentaris com: “ara que ja tinc el google obert, què he de fer?” o “ja he escrit el nom del poble, ara què?”. En la meva opinió, és una de les situacions més complexes, per constants, que ens trobem amb gent gran a l’aula d’informàtica. Cal molt treball i tenacitat amb aquests alumnes perquè facin, experimentin, provin,... fins que arribin a la conclusió que no passarà res terrible si s’equivoquen. Per a mi, la diferència entre el nen i l’adult és que aquest, al llarg de la vida, s’ha equivocat moltes vegades i sap que pot tenir conseqüències. La dificultat rau en animar-los i incentivar-los perquè investiguin i naveguin en les xarxes digitals per comprovar que les TIC els permeten equivocar-se i refer el camí de manera constant.
El model d’ensenyament basat en problemes potencia l’aprenentatge significatiu on s’integren el constructivisme i el pensament reflexiu. En el constructivisme l’alumnat es compromet en la construcció d’un coneixement significatiu i dins d’un context, amb la mediació de les TIC (Valente, 1999). El pensament reflexiu contribueix en la reflexió en l’acció (mitjançant el diàleg entre el pensament i la realitat) i el de la reflexió sobre l’acció (anàlisi de l’acció sobre l’objecte) (Schön, 1992). En aquesta activitat de recerca, s’ha fomentat el pensament reflexiu en l’acció, confrontant els coneixements previs i les expectatives de l’alumnat amb el que s’han anat trobant realitzant la tasca i amb la reflexió sobre l’acció, a partir de les decisions preses a mesura que s’avançava en el projecte.
Finalment, les característiques i el desenvolupament d’aquest miniprojecte, en la meva opinió, dóna la raó a Freire (1999) qui insisteix que l’acte d’ensenyar amb TIC no ha ser fruit ni de la improvisació ni de l’aventura, sinó, de la reflexió i del coneixement i, de la consciència que poden expandir les capacitats cognitives, crítiques i creatives de l’alumnat.
