REFLEXIONS A L'ENTORN DEL DEBAT

Tot i considerar-me, a l’inici del debat, molt més sociodeterminista que tecnodeterminista, em va tocar defensar la influència i la necessitat de la tecnologia en la societat en els fils abans especificats. A partir de les diferents argumentacions que vaig haver de construir i redactar i de la comunitat d’aprenentatge creada al voltant
dels debats gràcies a les aportacions dels companys, el meu sociodeterminisme es va anar moderant i acceptant els canvis que aquesta produeix, en molts casos, com a necessaris. Ja hi som, en la societat de la informació i, per això ens hi hem d’involucrar canviant la nostra manera de gestionar l’ensenyament - aprenentatge, la comunicació amb l’entorn, afavorint la formació permanent,...

A partir del fil del Tecnopart, em vaig adonar que, malgrat sentir-me més sociodeterminista que tecnodeterminista i estar d’acord en què el part ha de ser el més natural possible, no es podien negar les millores que la ciència i la tecnologia han aportat a l’hora de dur un fill al món i aconseguir un final feliç per ambdós subjectes, mare i nadó. Fa una setmana vaig veure un reportatge sobre mares que volien tenir el seu fill de manera natural, però ho feien controladament, en un centre sanitari i amb l’assessorament d’una infermera especialitzada que, si veia que el bebè patia o la mare tenia problemes, aconsellava alternatives (medicament, cesària,...). Crec que s’havia aconseguit l’equilibri entre el desig de la mare i les aportacions de la Ciència i la Tecnologia. A l’inici del debat, jo també hagués apostat sens dubte pel part natural, ara m’adono que el que cal, partint del cas concret de la Robbie Davis-Floyd, és establir un pont entre la Tecnologia, la Ciència i les persones, tenint en compte les emocions i desitjos dels subjectes.
També hagués estat francament d’acord amb experiències com les CEPAS, abans de les reflexions en el debat. La manera de treballar i educar en aquestes comunitats eren, teòricament, ideals: partien de l’entorn, del que els nen coneixien, respectaven els ritmes d’aprenentatge, que s’oferien els nens els demanaven, s’experimentava amb els recursos a l’abast,... Tot sense tecnologies que distorsionessin una cultura única, amb una llengua singular. Però, d’altra banda i com molts companys van comentar, es negava l’accés dels seus membres a un coneixement que els podia ser útil més endavant i, en la meva opinió, era necessari redefinir els objectius i mantenir la cultura amb l’ajut de la tecnologia.

Així doncs, a partir del fil del Tecnopart i de El león dormido, les reflexions i debats m’han dut a concloure :

- La tecnologia no és bona o dolenta per a ella mateixa. El desenvolupament i l’adopció de la tecnologia ha de ser un procés interactiu, on l’interessat hi participi.
- La tecnologia, com ja va dir Freire (2006) és una oportunitat útil pels interessos del subjecte.
- Els professionals de l’educació hem de vetllar perquè l’escletxa digital no afavoreixi la marginació o exclusió social.
- La tecnologia, com s’afirma al mòdul, canvia la nostra forma de viure el món.
- El model de relacions personals canvia amb les noves tecnologies. Cal educar i estar preparat per aquests canvis, sense oblidar les interelacions personals que provocaria la alienació dels éssers humans.
- El progrés científic i tecnològic ajuda a millorar la societat, però cal trobar recursos per interactuar amb les noves tecnologies defensant el que defineix la nostra societat i cultura. Per tant, en un moment determinat, les relacions existents entre ciència, tecnologia i societat han de tenir a convergir i no a divergir.